Testimoni Cecilia Ciccarelli, pacient de Fem Visió

Em dic Cecilia Ciccarelli, sóc una docent jubilada resident a l'Argentina. En aquest moment; pallasso d'hospital, i vull compartir la meva història que pot ser la vostra.

Dos anys va durar la meva peregrinació per diversos especialistes : metges clínics, traumatòlegs kinesiólogos, neuròlegs, neuro-oftalmòlegs. entre d'altres, complint religiosament en temps i formalos estudis encomanats com: radiografies, ecografies, tomografias, estudi del son, anàlisis clíniques i altres.

Tot això es va originar per les molèsties que ocasionaven els meus lents de contacte i vaig considerar que estaven vençudes provocant-una doble visió en el meu ull dret de forma esporàdica.

Alguns dels professionals em donaven respostes molt absurdes com: anèmia mediterrània (Serà per l'origen del meu cognom?), Com la recomanació de beure alcohol (deixo constància que bec aigua, gasosa i una copeta de soda per brindar per Nadal).

En una oportunitat em van internar en una habitació d'hospital amb nombrosos cables al meu cap per registrar la meva manera de dormir.

Canvis en la graduació de vidres, prismes fixos de vidre, lents de contacte dures, toves, exercicis amb els meus ulls molt precaris, i després de noranta sessions complertes no vaig obtenir els resultats anhelats.

Tot això em va portar a recluirme a casa meva, tenir en compte el moment de sortir, de llegir, de viure, ja que sóc una persona amb inquietuds malgrat la meva edat.

Un dia vaig conèixer a la Marta Maneiro, contactóloga de l'òptica on faig les meves ulleres i lents de contacte. Ella va ser l'única sincera i precisa en el diagnòstic, la persona que el tracta i el lloc on desenvolupar el tractament, ja que en l'Argentina el projecte de capacitació de professionals no ha estat aprovat.

Finalment vaig contactar via email amb Roser Villena , que em va orientar en un primer moment sobre el tractament a partir dels meus estudis realitzats.

Vaig reunir els diners per a una primera entrevista per a una evolució personal i arribaria a Barcelona, ​​Sant Joan Despí, lloc que em va acollir en cada salutació dels seus veïns, dels seus comerciants, de la seva gent ....

Em vaig portar a Buenos Aires el desenvolupament d'aquest "pla salvador" que em va omplir d'esperança.

Vaig estalviar el valor de les meves despeses per tornar i si Déu vol, en la segona etapa va consistir en exercicis de teràpia visual amb nous elements, en un ambient cordial, acollidor i de molta llum (no només literalment ) de la seva consultori.

En tornar al meu allotjament, implementava segons les meves possibilitats alguns d'ells. Roser més em va prescriure la graduació òptima per les meves noves ulleres, lents de contacte i prismes. També Arancha i Antonia van complir la seva tasca en Òptica Bogas perquè em fos al meu país, per tal de continuar el tractament.

Totes les matins després d'esmorzar, realitzo els exercicis de la Roser (els que vaig poder adaptar a la meva realitat). A més de mantenir comunicació amb ella, davant de qualsevol inconvenient i recomanació permanentment.

Avui els estic escrivint en un bar de Sant Joan Despí, atès que novament estic per aquí esperant l'hora per a la meva tercera vegada del tractament.

Estic molt contenta, ja que m'ha tornat aquesta teràpia la meva qualitat de vida i fins m'han renovat el registre de conduir, veure pel·lícules al cinema i sobretot concórrer al teatre que m'apassiona, entre d'altres divertiments oblidats per a mi.

Finalment, li he escrit al president Macri una carta abans de viatjar a Espanya, en la qual li he demanat que autoritzi concretar el projecte d'aquest tractament a Argentina per mitjà de Marta Maneiro, que Roser Villena ha donat suport des de Barcelona juntament amb l'Associació Catalana de Teràpia Visual (ACOTV) perquè els professionals que atenguin aquesta patologia que afecta la vida de tantes persones i que ignoren la solució tan fàcilment a l'abast de la mà.